Crea i reprodueix art

TheCreativeNet - Joan Saló

Crea i reprodueix art

L’eternitat no és un atribut que pugui ser gaudit per l’ésser humà. La seva obra sí. Encara que reproduir-la hagi fet trontollar aquesta idea. Per aquest motiu el valor que li donem, per exemple, a un quadre, d’una banda ens resulta escandalós, i per una altra l’artista fins i tot consideri un insult a la perpetuïtat del seu objecte artístic i només pensi que comprem la seva intel·lectualitat, una cosa que no es pot pesar amb sacs de monedes d’or.

«L’alemany ludwig van beethoven va ser dels primers músics que va viure del que venia component. va comercialitzar la seva música»

L’art ha estat sempre un plaer per als sentits. Al tacte, la sedositat de la pedra esculpida que dóna forma a una pietà colossal de gairebé dos metres. A la vista, observar una pinzellada imperfecta i abrupta de l’impressionisme, però amb una unitat definida. Al gust, allò que va ser assaborir un plat a la cala Montjoi a la vora del Mediterrani. A l’oïda, l’exaltació que s’experimenta al gaudir de la Novena Simfonia. D’aquesta última obra artística, el seu autor, l’alemany Ludwig van Beethoven va ser dels primers músics que va viure del que venia com a compositor. Va comercialitzar la seva música. Ai, Ludwig si sabessis el que vas fer…

La transmissió de l’art al públic va canviar gairebé a mitjans segle XX. Ja no es veia restringit a unes èlits, es va convertir en mercaderia gràcies a la repetició, a les còpies. Es trenca la idea que una obra és única. Viatjar fins a París, rebre cops de colze, trepitjades, apujar la barbeta, posar-se de puntetes i poder observar una cantonada de la Mona Lisa, la mateixa imatge que es pot comprar quan se surt del Louvre a qualsevol parada per uns vuit euros en la versió paper per penjar al menjador de casa. Llavors per què arribar fins allà perquè us posin el colze a l’ull, oi? És més, per què pagar cent cinquanta euros per l’entrada d’un concert del vostre artista favorit, sense necessitat de suportar el del costat, si es pot gaudir d’un major públic des de la xarxa a cost irrisori (i potser major benefici per ampliar la quota d’espectadors?).

«És per això que indústria i cultura deixen de ser oxímoron entre sí per ser el lloc on l’artista connecta amb el públic»

Quan va néixer aquesta necessitat d’obtenir béns culturals, podia veure’s com un detriment de l’art, o la possibilitat d’una difusió que conscienciés a les masses. En els últims anys, hem viscut una sèrie de canvis tecnològics que cada vegada ens permetia major qualitat de la còpia i major emmagatzematge en menys espai. Internet va revolucionar, com en gairebé tot, el consum de l’art en qualsevol dels seus vessants. A la música, de l’andròmina que era un walkman a arxivar centenars de cançons al mòbil.

És per això que indústria i cultura deixen de ser oxímoron entre si per ser el lloc on l’artista connecta amb el públic. Perquè sense públic, de què serveix crear? L’obra perpetrarà generació rere generació, però la indústria l’aproparà a un major nombre d’usuaris que donin substanciosos rèdits de l’èxit. Internet, de moment, brinda aquesta oportunitat. Caldrà treure’n el major rendiment possible, oi?

«La transmissió de l’art amb el públic es va convertir en mercaderia gràcies a la repetició, a les còpies. Es trenca la idea de que una obra és única»

Vía FFBCN.
Foto de portada: Joan Saló.