Olga Felip: «A les ciutats del futur = equilibri entre efímer i estructural»

retrofuturism

Olga Felip: «A les ciutats del futur = equilibri entre efímer i estructural»

Ho sentim, aquesta entrada està disponible només en Español De España. El contingut es mostra en l’idioma alternatiu. Fes click a l’enllaç per canviar l’idioma actiu.

L’arquitecta gironina, fundadora de l’estudi Camps Felip Arquitectura creu que les ciutats del futur tindran un esperit nòmada. El sentit de la propietat que tenim ara serà completament diferent.

Nascuda a Girona el 1980, Olga Felip és una de les figures emergents més interessants de la nova arquitectura catalana. Arquitecta per l’ETSAB el 2005, va fundar l’estudi Camps Felip Arquitectura el 2007. Entre altres reconeixements, ha exposat a la Biennal d’Arquitectura de Venècia de 2012 i van ser escollits Young Architect of the Year 2013 per la revista Buidling Design. Durant la seva trajectòria ha construït des de peces efímeres fins a edificis de gran escala, com el Museu de l’Energia d’Ascó o les piscines de Jesús, Tortosa. La seva obra és sempre d’una delicadesa profunda i amb cura tant per l’articulació espacial com per la materialitat d’aquesta.

TheCreativeNet - Olga FelipFoto de Alberto Gamazo

Què és Barcelona?

Si és un hinterland o ciutat de barris o pobles, si és marca o si és porta del mediterrani a Europa. Si és una ciutat de pas o eix del mediterrani. Tot això pot ser, i no m’interessa massa.

L’únic que realment defineix Barcelona és la gent que hi viu o hi està de pas. I les seves històries. Això és Barcelona.

Vosaltres teniu l’estudi a Girona encara que heu projectat i construït per tot Catalunya, amb tot, tu t’has format a Barcelona. Quina és la influència de Barcelona en l’arquitectura catalana?

Barcelona, amb tota la seva complexitat, com la realitat social, política i econòmica, també la geografia, el clima i la cultura… no només és influència, és molt més que això. És el context i el temps; la gent, els esdeveniments i els successos. La vida i el lloc són els que donen sentit i raó de ser a l’arquitectura d’un lloc concret i el que et distingeix respecte a l’arquitectura d’altres llocs.

Temps enrere el focus de la influència i de la cohesió de l’arquitectura catalana va ser la burgesia i la indústria. Més tard, en els anys de la Transició, fou l’Escola d’Arquitectura de Barcelona on s’havien format la major part dels arquitectes catalans. En els últims anys han aparegut altres escoles d’arquitectura, també fora de Barcelona, com a Reus o a Girona… amb enfocaments molt diferents. Pot ser interessant veure si això altera la influència de Barcelona com a focus de pensament.

«A barcelona, la història i l’herència del passat deixen petja i la identitat és també el relat. part de la nostra responsabilitat com a arquitectes és compatibilitzar aquesta història construïda amb les necessitats de la societat»

Heu construït diversos edificis singulars. Quina creus que és la importància de l’edifici singular en la cohesió urbana, si la té?

La singularitat no és un valor per si mateix. Com tampoc ho és la indiferenciació. Encara que així, pot ser que si es busca respondre qüestions funcionals, objectius econòmics i optimitzar recursos, qüestions socials, de context i d’entorn, s’arribi a un resultat singular. A vegades, fins i tot pot ser que la singularitat resolgui una necessitat del lloc, d’identitat, per exemple. O de cohesió urbana, perquè cada entorn i cada situació urbana té les seves necessitats i les seves oportunitats.

L’arquitectura fa ciutat i és el nostre teló de fons.

A l’Escola de Barcelona vaig aprendre que l’arquitectura i l’urbanisme, fins i tot el paisatge, van de la mà i no poden desvincular-se. Més enllà de si un edifici és singular o no, des de l’arquitectura s’ha de tenir cura de l’entorn immediat i de la cohesió urbana, perquè l’edifici fa ciutat i la vida i la ciutat donen sentit a l’arquitectura.

Per un altre costat, també heu fet projectes mínims, lleus intervencions urbanes. Això també és arquitectura?

Sí, és arquitectura. Si em preguntes per l’arquitectura del futur o sobre les ciutats del futur, m’imagino una ciutat d’esperit nòmada on el sentit de la propietat que tenim avui serà força diferent…com a nòmades, el que ens farà sentir com a casa ho portarem al damunt.

També m’imagino una ciutat entesa com a natura, que més enllà de reconciliar i respectar els sistemes naturals que la travessen i l’envolten, ha d’entendre i funcionar d’acord amb els seus cicles i lògiques.

Per últim, la ciutat és matèria i realitat física; i m’imagino que aquesta condició prendrà força per contraposar-se a la realitat virtual. Entenc que el món virtual i la vida que fem a les xarxes socials anirà prenent força, i allò que ens mantindrà amb els peus a terra és tot allò palpable: el tacte i per tant, la matèria.

Imagino que a les ciutats del futur, hi haurà un equilibri entre allò efímer i que canvia, i allò estructural, amb voluntat de permanència i de mantenir la identitat.

«Barcelona és una ciutat mediterrània i aquesta és una qüestió d’identitat que es reflexa en moltíssims aspectes inclosa la identitat urbana, l’entramat, la relació entre espai públic i privat, entre allò urbà i el territori»

Has tingut alguna dificultat o algun tracte especial en el desenvolupament de la teva feina per ser dona?

És un tema delicat. Encara pensem que hi ha una certa incompatibilitat entre desenvolupar una carrera professional i ser mare, pensem que s’ha d’escollir; i aquesta és una de les grans dificultat, a la meva feina i a la resta. En el futur, imagino que per a una dona compatibilitzar la vida i l’entorn familiar i al mateix temps desenvolupar la professió amb certa ambició i intensitat serà una qüestió de caràcter personal i no una condició de gènere.

Si parlem específicament del món de l’arquitectura, diria que les limitacions o les dificultats que s’han d’afrontar davant del desenvolupament d’un projecte o de la professió són les que un mateix es posa a causa dels prejudicis i de les presumpcions. Al final, és una qüestió d’actitud i no tant una qüestió de gènere.

Barcelona té una identitat urbana pròpia?

Barcelona és una ciutat mediterrània i aquesta és una qüestió d’identitat que es reflexa en moltíssims aspectes inclosa la identitat urbana, l’entramat, la relació entre espai públic i privat, entre allò urbà i el territori. Un professor d’història de l’Escola de Barcelona explicava que els perses vivien en ciutats denses i atapeïdes i deien sobre grecs que “et pots refiar poc d’aquells que al centre de les seves ciutats deixen un espai buit”. Aquest espai buit és l’àgora, l’espai públic comú, que no és de ningú. Les ciutats mediterrànies han heretat aquesta condició, on l’espai públic i buit és allò que les caracteritza.

Hi ha ciutats que es caracteritzen per la geologia, altres per la forta presència de terratrèmols o d’un volcà, altres ciutats per la topografia, per l’estat de l’aigua, pel clima. A Barcelona, la història i l’herència del passat deixen petja i la identitat és també el relat. Part de la nostra responsabilitat com a arquitectes és compatibilitzar aquesta història construïda amb les necessitats de la societat actual.

Hi ha unes imatges aèries de Barcelona de principis del segle passat, on es veu la trama Cerdà traçada i urbanitzada encara sense construir. La trama funciona com un pattern que amb el pas del temps ha anat agafant arquitectura de diferents èpoques, sense perdre la identitat. No només per la trama, sinó també pel teixit de mestres d’obres, artesans i arquitectes que van permetre el desenvolupament d’aquesta trama des d’un punt de vista estructural i constructiu, que es van adaptar a la tècnica i als recursos de cada moment, que van construir dia a dia la identitat de Barcelona.

«Imagino que a les ciutats del futur, hi haurà un equilibri entre allò efímer i que canvia, i allò estructural, amb voluntat de permanència i de mantenir la identitat»

Vía FFBCN.