Alberto Tognazzi: «El gran artista s’ha diluït»

Yago Hortal

Alberto Tognazzi: «El gran artista s’ha diluït»

Ho sentim, aquesta entrada està disponible només en Español De España. El contingut es mostra en l’idioma alternatiu. Fes click a l’enllaç per canviar l’idioma actiu.

En un món en què l’art s’ha fragmentat per estar híperconnectats a tota mena d’informació, el productor afirma que ja no importa l’artista consagrat i triomfa de nou el missatge

TheCreative.Net - Alberto Tognazzi

Doer. Així es defineix. Aprendre fent coses. Sobre la marxa, doncs, Alberto Tognazzi ha estat director de MovifilmFest, consultor del ministeri de Cultura, creador de diversos projectes audiovisuals, professor a l’Escola Superior de Disseny de Barcelona i fins i tot compta amb una petitíssima i breu trajectòria, tal com diu ell, com a artista. El lloc escollit per parlar d’art? Què millor amb un italià que en una atípica cafeteria italiana al centre de Barcelona.

Vas estudiar Semiòtica, ciència que s’encarrega d’entendre els signes d’una comunitat, però estàs format en les arts?

Sí, en una universitat que es van inventar Umberto Eco i altres il·luminats el 1968. Una barreja de semiòtica, antropologia, sociologia, estètica, història… enfocat al món de les arts. Durant els anys de la universitat vaig viure el pas de l’analògic al digital en diferents sectors, començant per tenir el meu primer ordinador personal, i passant de la moviola en 35mm al muntatge no lineal, que avui sembla gairebé una banalitat, però en aquells anys era una experiència gairebé violenta per a la majoria dels professionals del sector. Vaig viure aquesta transició. Sempre he estat del costat tecnològic, encara que em vaig emprenyar amb el món de l’art perquè em semblava patètic que al món del videoart ha abusat de l’error i el desconeixement de la tecnologia com a “font d’inspiració” i hàgim perdut criteri per determinar què és art. Per un Bill Viola amb criteri, hi ha milers de farsants que només saben donar-li al Rec sense cap criteri.

«L’art s’ha fragmentat i ja no importa l’artista consagrat. el missatge torna a triomfar»

Allò digital també és art?

Artesania ve d’alguna cosa que es fa amb les mans i digital del llatí digitus, de dit, per això que no estan tan lluny un de l’altre, tot i que semblin móns molt diferents. Si analitzem allò que és art i com s’ha implementat al món educatiu, on han uniformitzat al creador ensenyant-li quatre o cinc pautes, hem generat un problema de mercantilització de l’art. En un moment que ens globalitzem digitalment i tenim accés al que fan a Àfrica, Llatinoamèrica, o a Papúa Nova Guinea… a tan sols un clic, desapareix la raó de ser del producte com ben refugi, com a representació cultural. Cert art contemporani i digital ha perdut saber comunicar amb les emocions i només funciona al teu territori, la teva cultura, amb el teu idioma…

En l’art l’expressió de sentiments ocupa un lloc central. Les emocions són universals? L’art pot ser universal?

Sí, però un Van Gogh, per exemple, no. Un Van Gogh no significarà el mateix fora de la seva casa. A Xina, on fins fa poc la cal·ligrafia era el seu art, no entendrien com funcionava l’art d’un holandès, per no parlar dels pigmeos de Papua Nova Guinea, que també estan connectats a Internet. D’altra banda, la possibilitat que ens ofereix Internet d’anar d’aquí cap enllà fa que aquest concepte arrelat a un lloc es dilueixi. Zygmunt Bauman parla de món líquid, jo crec que més aviat s’està diluint. En l’art podem veure petites espurnes creatives d’aquí i allà. A allò digital ho veus amb certes peces interactives, en vídeos virals, en memes que han vist milions de persones. L’“artista” que ho ha fet és una remescla d’una intenció. L’art s’ha fragmentat i ja no importa l’artista consagrat. El missatge torna a triomfar.

Parlem aleshores de la figura d’artista puntual?

Exacte. I no dic accidental, doncs perquè l’artista que ha creat aquest vídeo viral potser es va passar hores perfeccionant la seva tècnica fins a fer aquesta obra puntual. A la xarxa no hi ha artistes consagrats. Avui dia pot ser que tinguem a Maurizio Cattelan, Ai Weiwei, Bill Viola, Santiago Sierra o a Banksy, que és un artista amb majúscules, amb un llenguatge de carrer, ultra democratitzat, que dóna cinc voltes de rosca a una tècnica i un llenguatge, fins a donar amb un discurs polític gairebé universal. Però ara el gran artista s’ha diluït i és molt difícil identificar a un com a representatiu en l’època d’Internet. Tenim tal bombardeig d’informació que només retens allò que has vist els últims cinc dies. Ara vivim al món del híper accés a la informació. Pots accedir a milers d’idees de forma immediata i l’artista pot ajuntar diverses disciplines en una. Encara que ara per ara ja no comprem art… La cultura jove no alberga comprar art, el consumeix, el viu i el crema.

«Al món del videoart ha abusat de l’error i el desconeixement de la tecnologia com a “font d’inspiració” i hàgim perdut criteri per determinar què és art. per un bill viola amb criteri, hi ha milers de farsants que només saben donar-li al rec sense cap criteri»

Com consumir art ara i en el futur?

Caldria definir abans de tot què és art. És l’impacte entre l’artista i l’espectador o receptor del producte. Es crea un pacte entre tots dos i marquen els límits de què és art, perquè ara art pot ser-ho tot. El món museístic té les seves funcions però l’art contemporani, amb Internet, ho converteix en quelcom nou, on l’artista no n’és el protagonista, ja que difícilment pots esmentar 5 artistes digitals que altres 10 persones assumeixin com a tals, però si que hi ha peces que al final tots concorden que són art.

«En un moment que ens globalitzem digitalment i tenim accés al que fan a Àfrica, Llatinoamèrica, o a Papúa Nova Guinea… a tan sols un clic, desapareix la raó de ser del producte com ben refugi, com a representació cultural»

Vía FFBCN.
Foto de portada: Yago Hortal.